atame los zapatos que me he dejado las manos en casa

tornaria a néixer.

però abans hauria de fer unes gestions.

una petita cirurgia a un testicle

i una intervenció a l'entrecuix de la meva mare.

La cosa aniria de la següent manera, resulta que extreuria un espermatozoie d'un testicle del teu pare mentres dorm. el conserveria sota una temperatura inferior als 90º sota zero i l'ingectaria amb una xaringa, d'aquelles que van incorporades als paquets del dalsi i que es compren a qualsevol farmàcia, a la vagina de la meva mare just en el moment que l'ovul es pensa que només ha aconseguit arribar-hi un amic esperma del meu pare. La cosa anira ben bé així, si.

llavors tot d'una naixeria(em).

tu tindries un pit enganxat al meu cotze i compartiriem una cuixa i mitja orella.

viuriem agafats del cos i de la mà

i dormiriem junts

i ens llevariem l'una al costat de l'altre

i aniriem a Paris

i menjariem un gelat a l'última roca del mar mentres es pon el sol

i escoltariem cançons

i compartiriem pots de crispetes al cine i seuriem de costat

acampariem al mig del bosc i sentiriem els cucuts

i tot d'una tindries por i m'abraçaries amb una mà

i cap de les dues guanyaria mai cap carrera a l'altre

i tornariem anar a Paris.

Hi ha gent tan dolenta

que et sembla que és bona i et gires d'esquena i ja no ho són.

mire'm als ulls quan et parlo.

passen peixos

però mire'm als ulls.

cauen cinc tones

al mar

i s'enfonsen

i no diuen res.

mire'm als ulls que les cinc tones no diuen res i jo et parlo i el mar és fosc i t'enfonses.

a fora aixorden

a dins tot és silenci.

a dins tot és silenci,

a dins tot és silenci.

(quan cauen les cinc tones vull dir)

Té un cap més gros que un sofà,

el tronc flaqueja,

i genolls no té.

Té un forat al mig del fron

i un altre al peu dret, també.

Quan va neixer no sabien si viuria,

amb cap de ferro

i peus de coure 

no sabien si aniria.

Aviat va començar a bramar

i amb els seus plors l'hospital va intoxicar.

Eren oxidats i produient descargues,

lluminosos i llafiscosos.

el nen no produia aigua,

la seva boca era un laboratori

o una central nuclear.

Els metges van començar a mutar

el doctor, tres braços va criar

i a la infermera quatre orelles li van sortir.

La premsa va arribar,

pero el nen

les cameres va destrosar amb l'energia que no parava de sopurar.

aviat però els pares ho van descobrir

tenien el xollu del mil.

Per l'orella li entrava un pont felí

i conectaven amb un pont metàl·lic

el front del nen

amb el peu dret.

És així com es van adonar

que ficant el cul en remull

el seu nen era un nen pila.

No menjava ni dormia

només generava i no consumia.

Hi havia una vegada un dia normal. Amb un clima normal i unes perspectives de futur normals. Aquest dia tan normal va neixer un nen normal. A una hora normal i a un hospital normal. La seva mare normal i el seu pare normal li van posar de nom Arnau, que era un nom ben normal. L’arnau tenia una vida ben normal, anava a un col·legi normal, tenia una germana normal, fins i tot tenia un somni normal que era ser astronauta. Els seus amics normals i ell jugaven a coses normals i tenien converses normals. Però un dia l’Arnau va voler fer realitat el su somni, el de ser astronauta i va construir una nau a dins i va ficar una R i la nau i la R van volar i es van perdre per sempre més. aquell dia el nen normal es va quedar només amb una a, i era la a normal. Des d’aquell dia l’Arnau ja no era l’Arnau el nen normal, era la nau perduda amb la R i anormal. Passat aquest dia a li van passar coses poc normals perquè la a negava que era de la família normal.

Com que ningu sap com era la seva vida abans ni com va ser el després d’aquell dia, l’humanitat no pot diferencia les coses normals de les anormals. Però a l’espai hi ha una nau amb una R a dins i a la terra diccionaris amb definicions incorrectes de les coses anormals.

andábamos por las calles con un par de piernas cada una. la de mi derecha tropezó con una piedra, algo así un poco más grande que un ojo de rana. no me caí, pero la piedra rebotó y se paro, por cosas de la vida delante de ti. se podía haber quedado ahí pero tu la impulsaste para que rodolara hasta la otra punta de la calle, y la fui a buscar y la chute de nuevo, a conciencia, te pasé la pelota. 

la calle era amplia, cabíamos nosotras y 928347562045 personas más, pero solo nosotras jugábamos a este juego y solo estábamos tu yo y la piedra. que rodaba entre tus piernas y las mías. unos trazos perfectos para nosotras, imperfectos para el resto del mundo. pero seguía frotando por encima del asfalto hasta que empezó a levitar junto a nosotras y junto a las casas junto a los rayos de luz invisibles por todas las cosas sensibles y junto móleculas de colores despreciables, imperceptibles ellos jeje, para ellos. 

yo cerraba los ojos y solo notaba alguna esencia agradable que me rodeaba de cosas bonitas y noté un cling. los abrí y fue la piedra que cayó al suelo. escuché un classhh y la piedra rebotó y cayó en la alcantarilla. la calle era pequeña, y baje de ahí arriba, pero había tanta gente que no podía coger la piedra. la gente me pisaba pero yo seguía viendo la piedra aun que no la pudiese tocar. parece gracioso, pero ahora mi teléfono no tiene cobertura. 

y el agua no me calma la sed. 

hola! què tal? com estàs?

*t'estimo

feia força temps que no ens veiem

*no esperis més, amaguem-nos, fem l'amor

si, és cert que feia temps que no deixava caure el pèl per aquí

*i no saps com te trobat a faltar, ABRACEM!

algun dia podriem anar a fel el cafè!

*treu-te la roba, despullem, parlem a l'orella, mire'm, així! toquem, toquem, toquem més el braç, només el braç, ja en tinc prou, fes-me un petó.

doncs em truques i em dius alguna cosa!

*tanca els ulls, t'agafo la mà, aprete-me-la, deixa que els nostres cossos siguin el mateix. no deixis de parlar

bé, doncs em dius algu i ens veiem!

*no, no, noooo! t'estimo! ets l'amor de la meva vida! et trobo a faltar! no marxis sense que els altres sàpiguen que estem fets l'un per l'altre! així, un petó, ara un altre, però en queda un altre! no, noooo! em posaré a cridar si fas un sol pas més!

*que crido, eh?

*aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaggggggggggrrrrrrrr!

durante minutos y minutos y minutos y minutos y minutos y más minutos no pasó ni una sola molécula de aire entre tu piel y la mía. yo tocaba eso que tu tanto odias, eso que yo tantas noches he deseado. y tu te reías. y a mi me encanta tu sonrisa y se fueron los minutos como el viento y acabo la función y todos aplaudimos.